Montserrat

/* Summary in english */* Versió en català més endavant */

This last week we went to visit a symbol of Catalonia: Montserrat Mountain. It's well known because of the monastery that lies there since the XI century. Nowadays it has become a tourist attraction and there are organised visits for tourists. Therefore the prices rose to the tourism level; however it's an affordable place to spend a day.

In this post you’ll find some photos I took.

By the way, happy New Year!

/********************** Catalan from now on ***************************/

Aquesta darrera setmana hem tingut vacances a la feina per Nadal, així que estàvem buscant alguna cosa a fer i  ens va venir la idea d'anar a Montserrat, un símbol de Catalunya. Montserrat és un massís que està en el centre de Catalunya i en ell es troba un monestir on es pot accedir tant per carretera com per ferrocarril.

Tot i ser de la terra només hi havia anat una vegada i va ser quan era molt petit, així que ja no me’n recordava de res i només el coneixia per fotografies i per haver-lo vist des de l’aire.

Aparentment la historia del monestir es remunta des del segle XI (1000 anys, casi res ...), tot i així, en les últimes dècades s’ha convertit en una atracció turística i es nota molt. Han sorgit “megastores” de “souvenirs” i com no, els preus de qualsevol cosa de per allà s’han posat a nivell de turista. Per començar el pàrquing és car, per això vam aparcar en un lloc lliure que hi havia a uns 100 metres de l’entrada del recinte (que no del monestir).

El monestir/ The monastery

Després d’una estona de caminar vam arribar a les instal·lacions i van anar apareixent els primers autocars de turistes. Sembla ser que s’organitzen sortides guiades per Montserrat, jo no en tenia ni idea. Des d’aquest punt es tenen molt bones vistes i amb la visibilitat que hi havia aquell dia es podia veure des del repetidor de Collserola fins els Pirineus i més enllà de Manresa. Tot i així la humitat ambiental no deixa veure de forma totalment nítida el paisatge.

Vistes des del monestir/ Panoramic view from the monastery

A continuació vam anar cap a l’interior del recinte i cap a l’Abadia on hi ha la Moreneta, i amb ella una cua al·lucinant de turistes que esperaven per apropar-s’hi per un dels laterals. La Moreneta es pot veure en la distancia des del pis inferior de l’Abadia així que vaig decidir que era el moment de provar per primera vegada el teleobjectiu i vaig poder fer una foto amb la màxima focal de 250mm fent servir un del bancs com a suport per evitar la trepidació.

La Moreneta

Al sortir de l’Abadia vam decidir pujar al funicular per anar a la part de dalt i baixar per una de les rutes a peu que hi ha. Només arribar a dalt i començar a caminar ens vam topar amb un pit roig que es va deixar fotografiar. Vam aprofitar per menjar l’entrepà mentre caminàvem i vam anar fent fotografies per anar practicant fins arribar un altre cop al monestir i anar a buscar el cotxe.

Pitroig

Al final va ser una sortida que va valer la pena i vam aprofitar el dia.

Applications time

Catalan version after the english version/ Versió en català més endavant

These last days I've been really busy with the next step of the road: filling the applications.

Money, money!!

Since living in UK for a whole year without any income is going to be tough I decided to apply for a scholarship to raise funds. The point is that this scholarship would cover all the university fees plus a monthly income for living costs which is fantastic. However there is a bad side of course; the application process is long and requires referees. Moreover there are lots of candidates that apply for this scholarship. 

Anyone said that this was going to be easy.

So here I am, looking for supporters. By today I have sent several requests to former university teachers I had in my college times to support this project. Two of them have already agreed to send recommendation letters and I really appreciate it. I would like to have two more contacts available just in case.

Nowadays, the application process is managed by a web based tool that tells you what you need to complete, which documents are needed and also runs the recommendation letters stuff. There are lots of details to provide such as personal details, university degrees, language certificates, where have you worked, future plans, motivation letters and more.

Furthermore the university has also its own application process which has 14 sections, yay!!  xxDDDD. I have to say that I’m applying for a Master’s degree that has an income of only 8 new students a year!! It is obvious that it’s going to be difficult to enter there thus I need a plan B if I am rejected. In the same university they have a similar degree with an income of 20 students per year and this one is going to be my alternative (as pilots would say). Sincerely I’m more likely to land at the alternative than in the main destination. What it’s spinning my head is how I can deal with two different plans in the application process. Should I create two different applications? I’ll find out.

Aquests últims dies he estat força ocupat amb el següent pas del camí: omplir les sol·licituds.

Ja que viure a UK per un any sencer sense tenir ingresos serà fotudet he decidit omplir una sol·licitud per a una beca d'estudis. El tema es que aquesta beca cobreix els costos de la universitat més una mensualitat de manutenció. Però també hi ha un costat dolent; el procés és llarg i es requereixen referències. A més a més hi ha moltíssims candidats que demanen aquesta beca.

Bé, ningú va dir que això sería fàcil.

Doncs, aquí estic, buscant referències. De moment he enviat diversos correus a profesors que vaig tenir a la universitat perquè hem donin suport en aquest projecte. Dos d'ells ja m'han contestat i hi estan d'acord en enviar les cartes la qual cosa agraeixo. M'agradaria tenir un parell de contactes més per si acàs.

Avui dia, el procés de sol·licitud es gestiona per una aplicació basada en una web que et va indicant quines coses et falten per omplir, quins documents et falten aportar y per suposat gestiona el tema de les cartes de recomanació. Hi ha un munt de dades que s'han d'insertar en la aplicació: cartes de motivació, CV, idiomes, ...

A més la universitat té també el seu propi sistema per fer la sol·licitud. Un sistema amb 14 seccions per omplir xxxDDD. He de dir que vull fer un master que té només 8 places anuals així que ja suposareu que és un marrón intentar-ho i que necessitaré un pla B per si no m'agafen. En la mateixa universitat fan un altre master molt similar que té 20 places anuals, així que aquest serà el meu alternatiu (com diem els pilots). Sincerament crec que és més probable que acabi aterrant a l'alternatiu que al destí original. El que em porta de corcoll és com m'ho faré per gestionar dos plans diferents en els sistemes de sol·licitud. Ja ho descobriré.

El principi del camí ...

Doncs bé, com tots els camins aquest té un principi i un objectiu. Tal com deia en el post anterior de moment l'objectiu és passar un any a Anglaterra estudiant un Màster a la universitat, els objectius següents després d'aquest any quedaran definits una vegada estigui allà.

És clar que un ha de tenir una lleugera idea del tema que vol estudiar i a quina universitat li agradaría anar. En el meu cas m'estic decantant per un MSc en aerodinàmica que es fa a la universistat de Southampton. Sembla ser que té una bona posició en els ránkings d'universitats que es dediquen a enginyeria (QS technical ranking), posició 55 del món. Ja se que no és el MIT però trobo que tampoc està malament i a més any rere any ha anat pujant. Si bé aquest tipus de rànkings no són la veritat absoluta si que estan fets en base a una serie de criteris objectius que els converteixen en una referència significativa.

El primer pas per fer les coses correctament és informar-se i per tant ja vaig estar visitant pàgines web, escrivint e-mails, buscant opininons d'altra gent que hagués fet coses similars i veient la trajectoria que han tingut alguns ex-estudiants després del seu pas per la universitat on tinc intencions d'acabar.

La majoria d'universitats angleses tenen una serie de requisits per tenir la possibilitat de poder-hi entrar. Entre tots ells n'hi ha un de comú: un certificat acreditatiu de nivell d'anglès. Hi ha diferents possibilitats per acreditar el nivell d'idioma, els tipics CAE, CPE o bé l'IELTS

L'IELTS és un examen d'anglès de l'estil del TOEFL americà. No està definit per un nivell en particular si no que intenta donar-te una nota segons el que demostris a l'examen. Diguessim que no és un examen que s'aprovi o es suspengui.

Aquest examen es divideix en quatre parts: listening, reading, writing i speaking.

La universitat de Southampton posa com a requisit tenir un mínim de 6.5 de nota global en el IELTS i un mínim de 6.0 en cada una de les quatre parts.

Em vaig decidir per  l'IELTS per diversos motius; no tenia temps per fer el CAE (els evaluadors tarden més de 2 mesos en corregir-lo); l'IELTS té una versió académica específica per entrar a les universitats, cosa que acota l'abast de l'examen; l'IELTS tarden només 15 dies en donar les notes i a més només tardes 3 hores en fer l'examen complet.

Així que amb un "mission statement" (com dirien els dissenyadors de misions espacials) ben clar vaig iniciar la preparació de l'examen.

Aproximadament vaig passar una setmana pel meu compte coneixent l'estructura de l'examen i practicant-ne les parts i dues setmanes adicionals en un curs de preparació del British Council que em va anar molt bé.

Finalment el passat 19 de novembre va arribar la data de l'examen. Primer es fan el listening, reading i writing seguits sense descansos. Després al British Council es fa el speaking.
En principi el reading i el writing eren les parts potencialment problemàtiques perquè el temps està molt ajustat i l'speaking havia de ser la part relaxada. Com no podia ser d'altra manera tot es va girar. Les tres primeres parts van anar perfectes, i l'speaking ...... bueno, se suposa que havia de ser una part que domino però em va tocar parlar sobre un tema sobre el que no tenia gran cosa a dir i llavors va sortir aquella espurna problemàtica que fa que a mesura que avança l'examen les cagades vagin sent més evidents i s'entra en un procés divergent que tendeix a l'expansió infinita.

El fotut del problema és que no em val que la nota total de l'examen sigui molt bona, si no que necesito que en cada part tingui almenys un 6.0. Així que només que l'speaking s'hagi quedat per sota ja no val res de tot això i s'hauria de tornar a repetir sencer. Però vaja, són les regles del joc que he acceptat, no?

El día 2 o 3 de desembre se suposa que sabré les notes, així que ja us explicaré.

Antecedents

És possible que us pregunteu a qué ve el nom d'aquest blog. Doncs bé, ja fa un temps (anys i tot) que em va rondant pel cap la idea d'anarme'n del país per intentar muntar una vida fora d'aquí. Canviar, d'aires, d'ambient, de cultura, d'idioma i sobretot de manera de pensar i treballar.

Desde que vaig neixer que estic en el mateix entorn, la mateixa societat amb els mateixos problemes i per tant la meva forma de veure el món va quedar reduïda a la que la gent del meu entorn em transmitia. Tot i així, tenia aquella inquietud per coneixer més i per això vaig començar a viatjar fora del país; per veure per mi mateix com eren les coses fora d'aquí, encara que fos com a turista. És curiós com reacciona la gent al viatjar. Alguns no soporten estar fora de casa, se senten ameçats per tot allò que no coneixen i volen tornar al seu "gueto" particular tan aviat com puguin; d'altres es queden impresionats per tot allò nou que veuen i agafen una inercia de viatger imparable. N'hi ha alguns que es tornen tant adictes a viatjar que casi passen a ser nòmades, mentre que d'altres transformen una visita de vacances en el seu lloc per viure. 

En el meu cas vaig començar com a guiri entusiasmat amb la meva noia, l'Ana. Encara que ja havia estat a d'altres paísos abans sempre havia sigut amb profesors de l'institut, mai sol davant allò desconegut. El primer viatge realment en solitari a un alre país amb l'Ana va ser a Praga; ningú ens deia el que havíem de fer, ningú ens posava restriccions de cap tipus. Ho decidíem nosaltres, era la nostra llibertat en un lloc desconegut. Desde llavors hem continuat viatjant pel món; França, Mèxic, Regne Unit, República Dominicana, Australia i pròximament Thailandia.

Si hi ha hagut un viatge especial, a part del primer, ha estat Australia. Ara ja res ens sembla que estigui lluny mentre estigui en aquest planeta. El motiu pel qual la nostra estada a Sydney va ser diferent és bàsicament perqué no anàvem a fer turisme, anàvem a viure allà durant 6 setmanes. La qüestió era menjar on la gent d'allà menja, fer el que la gent d'allà fa i coneixer molta altra gent de diferents llocs del planeta; i així va ser. Un altre objectiu important era apendre l'idioma correctament en un entorn de parla anglesa. Desde petits hem estat estudiant anglès com gairebé tothom de la nostra generació, però no és el mateix estar allà. Durant 5 setmanes vam estar a ELC, una acadèmia de Sydney fent "general english". Hi vam coneixer molts personatges dels quals alguns van acabar sent amics durant la nostra estada.  Tal i com era la nostra intenció vam intercanviar coneixements amb Aussies, Kiwis, Suïssos, Francesos, Brasilers, Japonesos, Alemanys, Americans, etc. i vam veure les diferencies en el comportament de la societat respecte a nosaltres. 

Sydney CBD amb el harbour bridge, l'opera house i els botanic gardens

Evidentment hi ha de tot, però en termes generals sorpren el tan conegut "civisme" que aquí tothom té en boca  però que no tenim gaire idea del que és. A Sydney la gent sol ser força respectuosa i s'ofereix per ajudar sempre que poden. Un exemple clar que ens comentava un dels múltiples Espanyols que ens vam trobar per allà: "El primer día que va arribar a la ciutat estava totalment perdut pel carrer amb un mapa mirant de trobar un lloc en concret. Una dona es va parar i li va preguntar si necessitava ajuda. No només li va indicar per on havia d'anar si no que a més, tot i tenir el temps just, el va acompanyar fins al lloc". Algú s'imagina això mateix a Barcelona? jajajaja ni de conya. Evidentment algún borde et trobaves, n'hi ha a tot arreu.

Sincerament, ens hauríem quedat a Australia si el presupost ens ho hagués permés per mirar de trobar feina i quedar-nos un temps més. Però la por a la incertesa ens va poder; tenim feina estable a Barcelona i no teníem res planificat si ens quedàvem allà. Així que vam tornar cap a Barcelona però ja teníem la idea plantada en el cap ("inception" tal com la pel·lícula), només era qüestió de temps que creixés i acabés guanyant la batalla.

Per la meva part ja he començat amb la batalla del canvi, un camí llaaaaaarg com ell sol. Desde que vam tornar d'Australia el març passat he acumulat prous diners com per portar a terme el que molta gent d'aquesta  societat titllaría de bojeria en el context actual. Marxar durant un any a Anglaterra per ampliar estudis i intentar establir-me, i en aquest blog la historia serà relatada.